Sinopsi
Josep París i Roca (Boada 1916) és L’últim pagès de la Baronia de la Vansa, que, a 93 anys, escriu, de pròpia mà, d’una tirada, les “memòries d’una vida”. Imatges i papers acompanyen aquest riu cabalós que surt d’un centenar de pàgines atapeïdes d’una vella llibreta. Tres testimoniatges gràfics sobre la Baronia de la Vansa (Argentera, Boada, Gàrzola, Lluçars i Tòrrec) i sobre els voltants i el nucli antic de Boada enriqueixen aquestes Memòries¸ entre dues guerres mundials i la Guerra Civil, la dura postguerra, l’emigració a Barcelona, la reconstrucció del poble, l’arribada de la carretera, la llum, l’aigua corrent i el clavegueram, és a dir, el combat per Boada, per la Baronia de la Vansa, el combat per una Catalunya rural digna d’aquest nom.
Pròleg
… [quan] una veu et parla de L’últim pagès de la Baronia de la Vansa no pots deixar de preguntar-te sobre d’on surt un títol amb reminiscències cinematogràfiques i d’on surt un poble que no existeix al nomenclàtor. L’últim mohicà o L’últim samurai seria en aquest cas Josep París i Roca, l’últim pagès supervivent d’un municipi –la Baronia de la Vansa– extingit oficialment el 1926.
La Baronia de la Vansa, amb els seus cinc pobles –Lluçars, com a capital, i els altres quatre, Argentera, Boada, Gàrzola i Tòrrec– es van integrar a tots els efectes administratius dins de Vilanova de Meià. I amb aquesta integració cada un dels pobles mantenia la seva personalitat pròpia.
Però, en canvi, l’entitat superior que els aglutinava sota el nom de la Baronia de la Vansa desapareixia a poc a poc del mapa i tan sols perdura en la memòria de la gent del territori que en reclama una digna rehabilitació. Boada encapçala aquesta reivindicació tutelar amb la inauguració recent de la plaça Baronia de la Vansa, amb un monument dedicat a Josep Galceran de Pinós i de Pinós (1710-1785), senyor de la Baronia de la Vansa.
Aquest és el somni. Però la realitat, el que és una autèntica notícia és que Josep París i Roca, als seus noranta-tres anys, un dia de 2009 es decideix a escriure, de pròpia mà, d’una tirada, durant uns quants mesos, les “memòries d’una vida”, la seva, en un centenar de pàgines atapeïdes d’una vella llibreta. I ho fa amb una cal·ligrafia clara i precisa, en algun punt tremolosa i vacil·lant, que així comença a parlar:
Vaig néixer a Boada, petit poble del municipi de la Baronia de la Vansa, província de Lleida, el dia 10 d’abril de 1916, fill de Miquel París i Jou i Maria Roca i Massana, de ca l’Arió de Boada.
Darrere el nom de la persona i del poble on va néixer hi ha el mirall de la Catalunya del segle xx, la història de la vida quotidiana d’un home corrent, que explica amb una gran senzillesa els fets que li han sobrevingut. Explica els seus fets i alhora els d’un món convuls i reclama així, de la manera més planera, el seu lloc al sol.
Aquestes memòries són el guió de les grans transformacions del segle xx, aquí i arreu. Descabdella el fil de la història de la dissolució d’antics municipis dins d’altres municipis d’acord amb els canvis de les administracions locals, i alhora explica la lluita per la supervivència i la recuperació d’un patrimoni que amenaçava de seguir el mateix camí de tants pobles abandonats, que han acabat en ruïnes i desapareixent.
Extret del pròleg de Joan Reñé i Huguet,
president de la Diputació de Lleida
[Llegir pròleg complet]
Autor
Josep París i Roca neix a ca l’Arió de Boada, el dia 10 d’abril de 1916, al municipi de la Baronia de la Vansa, extingit el 1926, i integrat des d’aleshores dins Vilanova de Meià, comarca de la Noguera. S’educa a l’escola unitària de Lluçars, que era la capital de la Baronia de la Vansa. Exerceix de pagès tota la seva vida.
Com ens recorda Joan Reñé i Huguet, president de la Diputació de Lleida, “L’últim pagès, lector del diari La humanitat de Lluís Companys, on aprèn a gaudir de la lectura en la nostra llengua, saluda entusiasmat la proclamació de la República Catalana dins la Federació Ibèrica de Francesc Macià. Per això evoca l’aplec de Bonrepòs de 1931, amb una gentada que omplia els boscos del voltant, i evoca la mort del president el dia de Nadal de 1933, així com la successió de Lluís Companys i el seu afusellament a Montjuïc el 1940.
“I entremig, al cor de la joventut d’aquest home, el drama de la guerra civil i el drama de Catalunya com a poble. La relació dels fets diu més que les paraules, que són breus i precises: l’esclat de la revolució, la crema del retaule de Sant Ermengol de l’església de Boada, la temporada al bosc fugint del front, l’enrolament a l’exèrcit republicà, la desbandada del front d’Aragó i la desfeta del front de Balaguer, la caiguda en mans de les anomenades forces nacionals, els camps de concentració, els treballs forçats per als presoners com ell transportats en trens de càrrega de bestiar per anar arreu 20 de la geografia espanyola fins a Tarifa, el final de la guerra, la reincorporació forçosa a files i el llarguíssim servei militar a Calatayud i Guadalajara, la mort del seu germà Pere i el retorn a Boada […] Per a ell és l’hora d’afrontar la duríssima postguerra… I en aquest context ja ens trobem a la fi del món rural, tal com s’havia conegut fins aleshores, amb la revolució agrícola de la meitat del segle xx, amb la mecanització del camp.”
El 1960, amb 44 anys, emigra a Barcelona, on s’instal·la inicialment en una porteria de la part alta de Barcelona. Després treballarà durant vint anys en una empresa d’importació de cafès, sense deixar mai de mantenir el vincle amb Boada, que vol dir el control de les terres i les collites. Seran trenta anys incessants per veure com creixen els fills, com es casen, com vénen els néts, com els fills s’apuntalen en el negoci, com els fills porten amics cap a l’atracció de la terra i com de mica en mica es prepara i s’organitza el combat per Boada, el combat per una Catalunya rural digna d’aquest nom.
