General Moragues, el diable de les Guilleries

Pròleg

Al Real Alcázar de Madrid, assotat els últims anys per una guerra d’intrigues, el temps sembla haver-s’hi aturat. El rei, malalt al llit, és incapaç de mantenir la mirada fixa en els ulls del cardenal Portocarrero. Aquest, que fa compatible el càrrec d’arquebisbe de Toledo amb el de conseller d’Estat, suca la ploma al tinter i l’hi ofereix a l’indecís monarca perquè signi la que és l’última versió del seu testament. Tanmateix, a cada nou intent l’hi aparta amb un gest brusc.

L’agonitzant sobirà, que ja ha rebut els sagraments pertinents, té un cap immens, el cos replet de taques i les mans tremoloses. La pell, completament groga, no s’ha exposat a la claror del sol en els últims mesos per haver estat reclosa a les fosques sales del palau. Ja va néixer, però, amb la salut deteriorada i ni una sola vegada al llarg dels seus dos matrimonis –amb la francesa Maria Lluïsa d’Orleans primer i, després de la seva mort, amb l’alemanya Mariana de Neuburg, de mare molt fèrtil, com ho proven els vint-i-tres fills que va donar a llum– no ha aconseguit
engendrar un descendent, un successor.

El moribund que regna encara amb el nom de Carles II –i ja són trenta els anys que ho fa sense pena ni glòria– hauria de signar a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, fill de l’emperador Leopold. Això no pertorbaria la continuïtat de la dinastia, precedida pel seu pare Felip IV, que va morir quan ell tenia només quatre anys. A més cal tenir present allò que alguns dels seus antecessors van convertir en llei inamovible: privar de la successió qualsevol pretendent que no sigui d’aquesta casa reial. És molt coneguda l’obsessió dels Habsburg per la puresa de sang; en moltes ocasions s’han casat entre ells quan els candidats d’altres estirps no els han convençut, la qual cosa explica la degeneració física d’alguns dels seus membres. Sens dubte Carles II –el pare i la mare eren oncle i neboda– és un d’ells.

Tanmateix hi ha un altre candidat. No es tracta d’un Habsburg sinó d’un Borbó, la casa rival. Felip, duc d’Anjou, segon fill del Delfí de França i nét del mateix Lluís XIV, és el preferit de Portocarrero, emblema de l’afrancesament de la cort. L’emperador desitja tant posar el seu fill en aquest tron com el rei de França el seu nét i, si bé s’ha contemplat la possibilitat de fer una partició, això no sembla satisfer ningú. Sobretot a la mateixa cort espanyola, contrària a una
fragmentació de l’imperi. Cal no oblidar que Àustries i Borbons s’han fet la guerra a Europa des de sempre, d’una manera incansable.

S’intueix un dia resplendent a l’exterior del palau, molt característic de la tardor. Desgraciadament, unes llargues cortines impedeixen veure, més enllà dels finestrals, els jardins geomètrics i les belles estàtues d’estil italià que els adornen. La manca de llum tampoc permet apreciar amb la claredat necessària que hi ha més persones a les estances reials: alguns ministres esperen amb impaciència la resolució d’aquest moment transcendental.

El rei mira Portocarrero temorós. S’amaga, com un nen consentit, darrere els llençols de lli, on s’acumulen els seus vòmits ressecs. quan el cardenal li atansa la ploma entintada, ell la rebutja una vegada més. Intenta parlar, sense èxit. Mou braços i cames amb insistència. Els ministres s’inquieten, però Portocarrero es proposa calmar-los amb un ganyot. Tot seguit s’acosta a les oïdes del rei, li suplica acabar com més aviat millor i, evitant en la mesura del possible que els ornaments del vestit clerical s’omplin de la pols que hi ha al terra, fa un gest de complicitat amb alguns dels homes presents.

Aquell cos, per més que li costi morir-se, ja és en realitat la cosa més semblant a un difunt; com si a aquell cadàver li fos permès de respirar una mica més, almenys fins nomenar successor.

Sens dubte Carles II es troba massa debilitat per continuar resistint-se al seu suposat home de confiança. Portocarrero, que ho intueix, suca un cop més la ploma al tinter i l’hi ofereix. Encara que al monarca li tremolen les mans, aconsegueix d’una vegada per totes concentrar-se en el paper que té al davant i hi deixa, amb una lletra inintel·ligible, l’anhelada rúbrica. En acabar, deixa anar l’estri, que rodola pels llençols i els taca.

Portocarrero aparta el document de les mans del rei, mira la signatura, recull la ploma i la posa al seu lloc. Després s’aixeca, inclinant-se davant Carles II amb el bri de respecte que li queda envers ell. El monarca evita mirar-lo fent un gest cap a les cortines. Portocarrero li endevina el desig, s’hi apropa i les obre de bat a bat per complaure’l. Una llum preciosa penetra a l’estança.

Molesta alguns ministres, que s’han acostumat a la foscor, però no el sobirà, que es queda mirant l’exterior amb els ulls apagats.

Carles II, descrit per les cruels boques de l’època com a epilèptic, deprimit, imbècil i fins com a retardat mental, mor al cap d’un mes. Ho fa el dia més propici, l’1 de novembre de 1700, festivitat dels difunts. En un gran saló del Real Alcázar l’aristocràcia local i la diplomàcia internacional espera no ja la previsible notícia de la seva mort sinó la lectura del maleït testament. Un dels anomenats grans d’Espanya, el duc d’Abrantes, demana que s’apropin els dos ambaixadors més impacients, que són el de Leopold i el de Lluís XIV. El duc s’abraça l’austríac i s’hi adreça
amb aquestes paraules: “Senyor, és un plaer, és un gran honor, acomiadar-me de la il·lustríssima Casa d’Àustria.”

Vet aquí el resultat de les hàbils maniobres del rei de França: enviar els seus negociadors més experts, guanyar-se Portocarrero i arrencar de les mans d’un moribund el paper que posa fi al regnat dels Habsburg a Espanya. Amb la usurpació d’aquest tron arrabassa a Viena la seva cohesió dins el continent.

Els obstacles més grans per a Lluís XIV han estat els nexes familiars entre el rei traspassat i el pretendent austríac, els dos-cents anys de dinastia rival a Espanya i sobretot la mateixa reina Mariana, que ha tingut el valor d’enfrontar-se als partidaris de la successió francesa dins la cort.

L’avantatge més determinant és, sens dubte, el mateix Carles: indecís, mancat de caràcter i dotat d’una greu incapacitat física i mental per als afers de govern. Hi deu tenir cap relació el fet que a una edat molt primerenca ja es formés un regiment –conegut com la Xamberga– per a la seva defensa personal? Segur, i és que, per més disminuït que hagués arribat al món, ha estat el monarca d’Europa amb l’imperi més extens als seus peus, i per això mateix era
necessària una Guàrdia de Corps per a un infant tan poderós.

No és gens estrany que s’hagi dividit l’Espanya dels Àustries, d’una exactitud temporal inquietant –Carles I neix el 1500 i Carles II mor el 1700– en dues etapes, una per cada segle dels dos que conforma. Primer l’auge del segle xVI, dominat per la grandesa de Carles I i Felip II. Una grandesa, això sí, patrocinada pels beneficis exorbitants de la conquesta d’Amèrica.

Després el segle XVII, el de Felip III, Felip IV i Carles II, amb la dificultat de determinar quin és el pitjor i mancats tots ells d’aquell respecte que infonien els seus antecessors.

És cert que Felip IV va ser un home d’una gran sensibilitat i cultura artística –Velázquez era el seu pintor de cort i amic íntim–, encara que en política seria el més semblant al fantotxe de Don Gaspar de Guzmán, més conegut com el comte-duc d’Olivares, el de la Unión de Armas. No hi devia ajudar tampoc que als setze anys heretés del seu pare Felip III, considerat per molts com el més nefast dels monarques austríacs a Espanya sense comptar-hi Carles II, un conjunt de guerres sense cap interès per als espanyols, un aparell administratiu en decadència, unes corts inoperants i unes arques completament exhaustes.

Deu ser que els Àustries no han tingut mai una visió netament espanyola de les coses a conseqüència de les seves obligacions dinàstiques? Cal recordar que Carles I d’Espanya va ser alhora Carles V d’Alemanya? Sigui com sigui no és únicament un problema dels Àustries a Espanya. En conjunt, com s’ha escrit, els més de sis segles de dinastia Habsburg no han donat cap geni: només dos governants amb capacitat, molts de maldestres i no pas pocs d’imbècils i
llunàtics.

Res d’això preocupa més al des d’avui regent Portocarrero, que avança per una llarga galeria de palau. Està flanquejat per elegants tapissos i foscos retrats gegantins. Entre les estances del rei i les de la reina, al costat oposat, hi ha dos grans patis interiors separats per una capella.

Aquest és el lloc on es dirigeix per donar gràcies a Déu, delerós en realitat de veure sortir del pati el carruatge que portarà la bona notícia a Versalles.

L’autòpsia del rei és la d’un cos de trenta-nou anys amb el cor minúscul, els pulmons destrossats, els intestins podrits, el cap ple d’aigua i un únic testicle, negre com la nit, entre les dues cames. Després de l’exposició del cadàver serà traslladat a l’Escorial, on rebrà sepultura.

Davant d’aquesta criatura desnerida, qui podrà deturar aquesta França tan adelerada per agregar-se un imperi que, tot i que decadent, s’estén arreu del món?