Sinopsi
Les seqüeles de l’explosió d’una bomba de mà al campament de Castillejos el 1954, a 21 anys, quan semblava a punt d’acabar una brillant carrera de Dret, va signiἀcar un abans i un després en la vida de Josep Maria de Anzizu Furest (Barcelona 1933), fill d’una coneguda família de professionals i empresaris barcelonins.
Gràcies a una voluntat de ferro per fer front a aquella “malaltia misteriosa”, el jove estudiant va saber créixer compaginant una vida personal i professional d’acord amb les seves “arrels” i l’afany constant d’emprendre noves activitats i “volar”, encara que sovint fos “amb plom a les ales”.
En aquestes Memòries d’un emprenedor obert al món, l’autor explica les seves vivències i, sobretot, el món que ha conegut: la Barcelona de postguerra i el batxillerat als jesuïtes de Sarrià; la universitat i les milícies universitàries als anys cinquanta; els estudis i estades a l’estranger (París, Hèlsinki, Londres, Estats Units, Sud-amèrica, Xina); la seva experiència com a introductor de les noves tendències en el camp del management i la llarga docència a ESADE, IESE i EADA; la relació amb diferents empreses i entitats com a consultor o conseller (Torres, Ciba Geigy, Difusora, Intermas, Nubiola, Universitat de Vic, entre d’altres); el rejoveniment de l’empresa familiar Finques Anzizu; el desenvolupament del Pitch and Putt a nivell nacional i internacional; així com l’activitat cultural al voltant del castell de Castellterçol.
Pròleg
ESCRIURE UNES “MEMÒRIES”? PER QUÈ?
[…] Me’n va parlar, fa sis o set anys, en Ramon Balasch, mentre l’ajudava escriure el llibre dels 100 anys de Finques
Anzizu 1904-2004. El seu suggeriment em va sorprendre. El meu pare –que va tenir nou fills, més de vint néts i alguns besnéts– havia posat per escrit els seus records. Però jo no he tingut fills i no em considero tampoc una persona que hagi fet res de prou “important” perquè en quedi constància escrita.
[…] És bo, em deia, que la “gent normal” escrigui sobre el que ha viscut durant el seu temps. El recull de diferents “memòries” formen el que en podríem dir “memòria històrica” d’un país. Em va semblar un bon raonament i em vaig acabar de convèncer en llegir unes paraules del teòleg Hans Küng, que en el seu llibre de memòries explica per què la gent “normal” dedica un temps a escriure les seves vivències. Diu així:
I per què no donar lliure curs als nostres records? Per què no parlar de les nostres experiències, de tantes coses reprimides i no cicatritzades realment mai? Jo he experimentat en la meva pròpia carn com és d’alliberador i com de curatiu resulta evocar i escriure les pròpies memòries.
A més de l’interès a recordar i descriure situacions i esdeveniments viscuts tant a Catalunya, com a Espanya o a l’estranger, en el transcurs dels darrers setanta anys, m’he sentit en certa manera “alliberat” explicant algunes vivències molt personals que fins ara no havia compartit amb gairebé ningú.
Sovint penso en les conseqüències de l’explosió d’una granada de mà en el campament de Castillejos l’any 1954, que em va deixar unes seqüeles que van canviar radicalment el futur que podia preveure i que m’il·lusionava. Aleshores era un jove a punt d’acabar la carrera de Dret, ple d’il·lusions i de projectes i que molta gent deia que “podia arribar lluny”. De sobte tot es va aturar sense cap raó aparent ni manera de recuperar, almenys a curt termini, un estat de salut que em permetés portar una vida “normal”. Em va costar molt de temps acceptar que en realitat havia de “començar de zero”!
Gràcies al fet d’haver estat capaç de recuperar-me d’aquesta “malaltia misteriosa”, que els metges desconeixien, amb un esforç de voluntat i de control que va durar molts anys, he pogut portar una vida “convencional” i, a la vegada, satisfer el meu desig d’explorar el món que em rodejava. Amb la comprensió i el suport d’una dona excepcional com la Terry, aquest difícil equilibri entre l’estabilitat –les arrels– i el desig de volar –les ales– ha estat una constant que intento explicar al llarg dels textos.
Extret del pròleg de Josep M. de Anzizu Furest.
[Llegir pròleg complet]
Autor
Josep Maria de Anzizu Furest (Barcelona, 1933). Llicenciat en Dret i diplomat per la Harvard Business School, professor de vocació, consultor i conseller, així com directiu de primer nivell i empresari. Aquest emprenedor obert al món té des de 1965 el seu centre d’operacions al carrer Roger de Llúria de Barcelona. Resideix al camp, entre Sant Pol de Mar i Sant Cebrià de Vallalta.
En aquestes Memòries s’arrisca a donar lliure curs a les seves vivències i “a posar en pers-pectiva part del que ha passat al meu voltant en aquests gairebé vuitanta anys de canvis constants”.
Anzizu es llicencia en dret per la Universitat de Barcelona el 1957 i des del 1958 col·labora com a passant al despatx de Fernando del Pozo i Querol, del CEAM, que és alhora –juntament amb el seu pare Anzizu i altres empresa-ris– membre actiu del nucli fundador d’ESADE. A partir de 1960 comença a donar classes a les primeres promocions d’ESADE. Al mateix temps assisteix a cursos a l’estranger, a la Sorbonne de París, al City of London College, a Cambrid-ge, a Hèlsinki i Pisa, entre d’altres, i es diploma en dret comparat i en dret internacional. En aquests anys i juntament amb Joaquim Muns i Vicenç Oller són representants exclusius a Espanya de The Economist Intelligence Unit (1962), consultora vinculada a The Economist, i col·labora amb diversos moviments per una Europa unida. El 1966 serà l’any del salt als EUA, amb assistència al Harvard University International Seminar, dirigit per Henry Kissinger.
La seva trajectòria esdevé un referent avançat del paradigma de la Barcelona preolímpica, d’esperit de llengües i de projecció internacional, de disseny i d’urbanisme, d’escoles de negocis i d’esports. En aquest context, és de 1970 a 1975 secretari general d’ESADE, on coordina l’organització del I Congrés de l’EFMD, un element clau en la internacio-nalització de l’escola. Per a ell serà decisiu l’any sabàtic 1972-1973 als EUA, on va a la Harvard Business School i al MIT. Allà coneix de primera mà els líders de les noves tendències en la gestió de les organitzacions humanes i estableix una estreta relació a nivell professional i personal amb Edgar Schein, un dels capdavanters en aquest temes a nivell mundial. A Harvard coincideix amb altres catalans, com Pedro Nueno i Francesc Rubiralta.
En tornar el 1974, el fet d’estar casat amb la nord-americana Terry Roberts i decidir viure al camp, en una casa prefabricada, a cinquanta quilòmetres de Barcelona, resulta una opció de vida singular. El 1975 és l’any d’acceptar fer-se càrrec de l’empresa familiar Finques Anzizu i d’emprendre’n la modernització i el creixement, que comparteix amb la seva tasca de professor i de consultor independent. Promou el moviment OD (Organisational Development), marcat per la gestió dels recursos humans, el lideratge, el treball en equip i la motivació, amb el suport del professor i amic Schein. Anys després seguirà de prop els mestratges de Kenneth Andrews, Michael Porter i Peter Drucker, sobre l’estratègia empresarial, aleshores un nou concepte dins del management.
Després de deixar ESADE i col·laborar un temps a la UAB, inicia la seva docència a l’IESE de la mà de Pedro Nueno i Harald Burmeister, una presència que durarà catorze anys (1996-1990). Això serà compatible amb cursos pel nord i el sud d’Amèrica (Veneçuela, Colòmbia, Argentina, Perú), per Europa (França, Itàlia, Txèquia, Hongria, Bulgària) i, ἀnalment, la Xina.
El 1987 Josep M. de Anzizu funda el Center for Organisational Studies (COS), entitat no lucrativa de caire interna-cional, ara integrada a EADA, per a l’estudi de temes innovadors en el camp de la gestió de les organitzacions. Des del 1987 també intenta donar vida al castell de Castellterçol, amb els seus mil cent anys eternament joves, a través de la Fundació Josep M. de Anzizu, de la qual és fundador i president. Durant els anys noranta i dos mil Anzizu compagina la direcció del COS i l’assessorament d’empreses. I, de sobte, el Pitch and Putt o els principis del management aplicats a l’esport. Ell es converteix, com a jugador i com a directiu, en un dels introductors d’aquest esport a Catalunya, al costat de l’irlandès Martin Whitelaw. Així sorgeix una Associació i una Federació Catalana reconeguda internacionalment, amb setze mil esportistes i més de mil tornejos cada any, que des de Catalunya projecta el Pitch and Putt al món.
Actualment Josep M. de Anzizu és president del Consell d’Administració de Finques Anzizu, i membre del Consell Assessor de M. Torres, SA. Forma part del Patronat de la Fundació EADA, del Consell Consultiu de la Universitat de Vic i és membre de les juntes directives de la Federació Catalana de Pitch and Putt i de Monumenta, l’Associació Catalana de Propietaris de Castells i Ediἀcis Catalogats.
Ha publicat nombrosos articles i casos sobre gestió i els llibres Las funciones directivas (Labor, 1976); Cambio en las organizaciones españolas. Textos y casos (Gestión 2000, 1991) i Dirigir empresas sostenibles (Gestión 2000, Planeta, 2008).
